Aquests dies està en el debat educatiu els fonaments d’alguns dels canvis que es produeixen en el context innovatiu. En aquest debat un dels arguments es troben en l’esfera de la manca de fonament teòric dels canvis, en definitiva, de la superficialitat del mateix.
En aquest sentit he recuperat un article, que des de l’àmbit de la matèria de Tecnologia, vaig fer fa un temps. En ell reflexiono sobre un dels elements de la mateixa, el procés tecnològic. Com podem imaginar hi ha hagut des d’un bon començament una actitud bastant dura vers aquesta matèria, titllant-la de derivada de les ciències… Bé no full fer corporativisme perquè per a mi això ja no és un tema transcendent. No m’importa la matèria que faig o el que facin sinó els entorns d’aprenentatge que promoc.
Així, em permeto afegir un fragment d’aquest article (el podeu llegir complert des d’aquí) que tot i la distància em permet il·lustrar com els fonaments teòrics apareixen fins i tot en aquelles coses que no creiem que en tinguin o les qualifiquem d’element accessori d’altres. En el seu moment em va portar a una petita conclusió que en tota acció humana hi ha coneixement més o menys clar i més o menys estructurat.
Em sembla que abans de titllar res ens cal un treball amb una mirada més amplia. Per si voleu començar a afegir coses a la vostra mirada aquest fragment!
Malgrat no tenim estudis o dades sobre aquest tema, el col·lectiu de professorat de tecnologia del nostre país tendeix a relacionar el procés tecnològic amb quelcom que es fa, treballa i desenvolupa a l’aula-taller. Agafant un significat pràctic (praxis). Però, tal i com es planteja, treballa i s’acaba materialitzant ens dóna arguments per pensar que en la gran majoria de casos se’n fa un desenvolupament teòric (coneixement tecnològic[1]).
Personalment em resisteixo a reduir el procés tecnològic a quelcom que se situa en un dels extrems possibles, teòric o pràctic. L’aposta per un procés tecnològic vist com un dels trets que defineixi la matèria [tecnologia] i que en certa manera l’articuli, requereix cercar el punt d’equilibri.
Ens podem preguntar, com s’arriba a establir el procés tecnològic, o com sistematitzar-lo fins a aconseguir quelcom fonamental en el fer d’un saber, d’un «Coneixement». Mentre que el mètode científic està relacionat o s’identifica amb el saber, en un sentit generalista, és a dir relacionat el com nous i episteme, ens trobem autores com Aspe que recull el concepte de tècnica de la filosofia d’Aristòtil. Així ens presenta la tècnica com quelcom que ens permet relacionar la téchne més aviat a la poiesi, entesa aquesta com el fer venir, fer sorgir d’on no hi és. Dit això Aspe (1993) ens contextualitza la poiesi:
«[…]tres són las actividades que competen a estas formalidades cognoscitivas:
– Theoria como actividad de la epistéme, sophía y nous
– Praxis como actividad del hàbito prudencial
– Póiesis como actividad de la téchne (Aspe, 1993)»
És a dir, que pels clàssics grecs la téchne, a l’esfera del qual pertany el procés tecnològic i la major part de l’activitat que es desenvolupa en l’àrea de tecnologia, es troba en una activitat que no és ni theoria ni praxis. Per altra banda, aquesta téchne també es relaciona, de manera directa o indirecta, amb la naturalesa.
Des dels inicis de la humanitat els humans han treballat o modificat el medi natural que els envolta, primer amb la mà i més tard amb eines, transposant aquests instruments i procediments al camp de les idees i d’allò imaginat al món del sensible. Aquest aspecte és el que ens dóna peu a dir que a més de la selecció natural els humans tenen un altre criteri de selecció, la selecció tècnica (Dessauer 1989; Carbonell et al. 2000; Nye, 2008). És en aquesta selecció on el procés tecnològic, o alguna cosa semblant, possiblement ha tingut un responsabilitat important.
Aquest responsabilitat ja es va intuir en el període grec clàssic. Així el procés s’estudià, analitzà i sistematitzà de la mà de personatges com Sòcrates. Dessauer (1989) es refereix a aquest període dient que «se intenta aclarar cuál sea la naturaleza de la “Techne” (τέχνη) y de los “technites” o “technikos”, es decir, de los artesanos, operarios, artistas y expertos.». Rere el treball de Sòcrates, afegeix Dessauer, hi ha una lluita per dues grans idees: la veritat (el saber) i el bé (el valor).
El treball de Dessauer té la particularitat de posar en evidència la gènesi del procés tecnològic feta per Sòcrates. Com hem vist, Sòcrates i després els seus deixebles, com ara Aristòtil, van estar preocupats per la techné, malgrat que d’això no se’n parli gaire. Tot i aquesta preocupació va guanyar la batalla l’episteme (la ciència). La victòria de la visió teòrica com a “Saber” va delegar el coneixement tecnològic que es desvetllava a un segon o tercer pla, «ja que la tecnologia, fins fa alguns segles, era sobretot preocupació de grups que escrivien poc, s’havia descuidat el paper que li correspon al desenvolupament tecnològic en els assumptes humans»(White, 1990).
La idea del sorgiment de l’objecte tecnològic citada per Aristòtil, també va ser descrit per Hiedegger (2001) en la seva conferència titulada «La pregunta per la tècnica». Per Hiedegger aquest sorgiment està relacionat amb el cap i mans descrit per diferents treballs sobre l’educació tecnològica i citat més amunt.
Però, Sòcrates entén la creació tècnica com quelcom que parteix d’una imatge (eidoz –eidos), que no és res més que una idea que ha sorgit en la imaginació d’algú i que en aquest procés d’imaginar-se’l també porta implícit el com ha de produir-se o fer-lo possible. Afegeix Dessauer que «sabe de la falta de arbitrariedad tanto de la imagen como del método, y sabe del valor como cumplimiento de un fin… esa imagen está condicionada por el objetivo pretendido por el hombre».
Per a Sòcrates tot això el porta a dir que el poder que té el tècnic, el “technites” o “technikos”, és saber i per tant, en tant que saber, és legítim i bo, en definitiva, valuós. Insisteix en aquest aspecte Dessauer (1989) tot dient que:
«El saber se fusiona con la esencia y el valor en la unidad de la “techne”… se trata en cada caso de “techne”, de conocimiento, de saber y, por ello, de poder. En la filosofía socrática se utiliza…el modelo de la “techne”, en la que el poder descansa sobre el saber y se fusiona con el… el estudio significa en la ·techne· la adquisiciones de conocimientos…»
En aquest sentit podríem afegir el que diu Farrington respecte a les “tècniques” de les quals esmenta que «tienen tanto valor práctico como epistemológico. La práctica próspera revela simultáneamente los conocimientos de la naturaleza por el hombre, y el poder de este sobre aquella: dos aspectos de una misma cosa». Per a Sòcrates l’esdeveniment dels objectes [tecnològics] són sempre techné.
Dessauer ens presenta, en relació al que Sòcrates descriu sobre la significació o el desenvolupament de la techné, un procés. És a dir, un seguit de passos amb els quals s’assoleix un “final”. Els passos o fases que presenta Sòcrates són:
- « que a cualquier realización técnica precede el conocimiento de la cuestión. Sin la base de un conocimiento natural, aunque sea pre científico y primitivo, no existe técnica. Cuanto mayor sea la base del conocimiento, tanto mayor será la posibilidad de realizar obras técnicas.
- Todos los objetos técnicos tienen su origen en los objetivos del hombre
- Se parte de una imagen (eidos) de la obra, de un prototipo imaginado, de una “idea” del objeto que ha de ser producido.
- Cuando se ha cumplido la primera condición (la del saber y del conocimiento), nace la obra (ἔργον – ergon) a través de la acción y a causa del objetivo, y cumplirá su fin como “organon”
- Bajo esa condición del conocimiento y de acuerdo con él se realizará el objeto
- Cumplirá con el fin que se propuso el técnico y, por tanto, será bueno para ese fin, tendrá valor.»
Podem esquematitzar el que ens diu Sòcrates de la següent manera:
[1] No em refereixo, en aquest cas, al coneixement en un sentit ampli del terme sinó a una restricció del mateix
Laboratori d'Il·lusions 