Ens trobem en un procés disruptiu amb els models i els marcs imperants actualment. Tot i no ser, encara, generalitzat, hi ha centres educatius (públics i concertats) que han intentat obrir un camí diferent, proposant diferents mirades a com es desenvolupa l’activitat dels mateixos.
Els canvis, quan són fets per a millorar són de bon acollir. Però què està passant? Doncs que sovint hi ha una confusió entre el canvi, el perquè i a qui va dirigit. També hi ha un altre error. A vegades sentim a dir que aquest és un “sistema adequat per aquest model d’alumne o tal altre”. I en els més allunyats de la realitat professional trobem els que fan del canvi la crossa que pot contribuir a resoldre determinades situacions, sovint emmarcades en una problemàtica de trastorn d’aprenentatge.
Perquè ho dic això? Doncs perquè en la meva manera d’entendre l’escola, el lloc on es produeix una educació formal, em prenc com a meves les paraules de John Dewey quan diu que «l’educació és un procés vital i no una preparació per la vida futura». Vist així el moment, la vivència que oferim a l’aprenent serà important en aquest procés vital: fracasos, èxits, frustracions, alegries, tristeses i totes les experiències que puguem bastir. Amb tot el procés vital anirà omplint l’equipatge que permetrà, en el futur, tenir eines per sortir-se’n i estar convençuts que ho pot fer en les diferents situacions que es trobi. Ens movem en la Social cognitive theory de Bandura, representats en el self-efficacy i el self-confidence.
Com diu les frustracions són bones, també formen part de l’aprenentatge. Com l’error, l’encert, el pensament crític… i tantes altres coses. Però, de ben segur que si volem fer canvis (que vull!) i si volem afavorir la construcció d’una societat millor crec, i cada vegada em convenço més d’això, que ens cal que els espais socials que són les escoles siguin espais de gaudi i felicitat on el respecte a totes les diferencies i l’acceptació dels altres siguin el normal.
I no crec que aquest pensament em converteixi en un happy flower desconnectat de la vida ni d’una de les finalitats de l’educació. Felicitat i aprenentatge han de ser un binomi a tenir present. I amb això no nego que l’escola tradicional ha aportat a molts joves, que ara ja no ho són, bons moments i records. Però, potser ara ja no és un sentiment majoritari. I tot el meu respecte per als que tenen molts bons records però no per això ens hem de quedar en aquell temps i aquell moment.
De ben segur que cal repensar moltes institucions i una d’elles és l’escola. No podem quedar estàtics davant dels canvis ni pensar que “el pasado siempre fue mejor”. Quan fem canvis que cerquen millorar els entorns per als nostres infants i joves, que fa anys que veiem que no canvien malgrat el desencaix, no estem parlant de privilegis per alguns estem parlant de drets.
Laboratori d'Il·lusions 